Vaig mirar, per la tele, la pel·lícula Si te dicen que caí, que no havia vist al cinema. Fa uns dies mencionava uns comentaris de Marsé sobre les adaptacions de les seves novel·les al cinema, en el sentit que l’excessiva fidelitat les havia perjudicat. És veritat. La pel·lícula no és dolenta, però si no has llegit el llibre et quedes una mica in albis. Els actors eren bons però, al meu entendre, els principals no donaven la imatge esperada. Jorge Sanz és un bon actor a qui la veu i la vocalització no acompanya. En canvi hi havia un estol de secundaris magnífics, molts de catalans amb uns anyets menys, entre ells el malaguanyat Joan Miralles. I també els germans Botto, quan eren petits, una curiositat.
El món de Marsé es difícil, complex, laberíntic, amb una mena de sordidesa heroica que sembla adobada per al cinema. Però cal molta grapa i, com ell mateix diu, poc respecte per al llibre. A mi m’agrada molt i molt aquest escriptor, sobretot les seves tres grans novel·les, Si te dicen que caí, Últimas tardes con Teresa i La oscura historia de la prima Montse que conformen un univers molt especial, imprescindibles per entendre una mica aquells anys i les diferències entre classes socials, materials i mentals, també. Moltes altres novel·les de l’autor són acotacions o puntualitzacions al mateix món d’aquestes tres, en les quals es poden trobar fragments magnífics però que, en la meva opinió, no aconsegueixen el mateix nivell global.
Les relacions entre cinema i literatura són estranyes, mals llibres donen bones pelis i a l’inrevés. També hi ha bons llibres que donen bones pel·lícules, crec que, per exemple, Delibes ha tingut sort, amb el cinema, la majoria d’adaptacions dels seus llibres han estat remarcables, però també el seu món és molt diferent, més lineal, potser.
Marsé ha patit una mica els canvis de la transició, com li ha passat a molts autors en castellà, plenament catalans -o més aviat barcelonins- que, crec, s’han sentit una mica qüestionats o, fins i tot, marginats. Encara passa això, malauradament, l’altre dia escoltava Maite Martín per la ràdio, parlant de tot això de la Diada i de com se la qüestionava. Jo crec que una zona urbana com la de Barcelona i rodalies comprèn moltes realitats i molts idiomes i formes dialectals. Tapas és una peli ben nostrada, al meu entendre. Obviar aquesta realitat no porta res més que malentesos i mals rotllos. Per cert, l’altre dia em van passar un disc d’un cantautor interessantíssim, Alfonso Mora, català de l’Hospitalet, també.
Respecte a les adaptacions del món de Marsé, jo crec que caldria inspirar-se molt en el cinema negre fet a Barcelona durant els cinquanta, allà, en directe, malgrat els arguments que han d’acabar sempre bé, castigant els criminals, s’hi reflecteix, al rerefons, la realitat de l’època. Recordo ara una en concret, amb molta moralina, però amb uns actors magnífics (Rabal i Julita Martínes, a més dels bons secundaris habituals) i on es pot retrobar aquella Barcelona en viu i en directe, Hay un camino a la derecha. El camí, és clar, havia de ser a la dreta, per redimir-se, però la visió d’aquells pisos atrotinats, d’aquells carrers del Born bruts i atapeïts de gent, de les barraques a la platja i d’aquells infants malgirbats val un imperi. També recordo, és clar, Apartado de Correos 1001, on es poden veure les atraccions de l’Apolo (i un Conrado San Martín guapíssim, policia íntegre i espanyol cent per cent) i moltes altres.
En resum que, malgrat les limitacions de la peli vaig passar una estona interessant, recordant la novel·la que, per cert, he buscat per rellegir i no he trobat, algú la deu tenir, caldrà recórrer a la biblioteca o tornar-la a comprar, encara que ja no serà aquell volum emblemàtic de Seix i Barral.
[@more@]
Jo diria que la tinc… Ara ho vaig a mirar. M’has fet venir ganes de rellegir-la.
Parlant d’adaptacions literàries al cinema… Sempre em fan una mica d’angúnia. Però ara en recordo una en què vaig disfrutar una barbaritat: El nom de la rosa. Acabava de llegir la novel·la, en què les primeres cent pàgines, per mi, eren absolutament prescindibles. La pel·lícula anava de dret al gra i extreia el suc de l’argument d’una manera esplèndida. Bé, almenys a mi m’ho va semblar.