Jo creia que era un problema meu, però, segons les estadístiques, la venda i lectura de novel·la negra, de misteri o de lladres i serenos, puja molt amb la calor. O sigui, que ningú no és original. De fet, n’acostumo a llegir unes quantes, durant l’estiu, però cada vegada em vosta més de trobar-ne que m’agradin, després d’haver esgotat tots els títols de la Christie. De les actuals, em quedo amb Ruth Rendell, perquè té una temàtica variada i crea atmosferes interessants. Com que la cosa del crim s’ha posat de moda i sembla que sovint els agafa a les senyores, per escriure’n, hi ha molta cosa i cal triar.
A mi, en general, m’agraden més les escrites per dones, perquè tenen un grau més limitat de violència i brutalitat, són, crec, més subtils. A més de Rendell, remarcaria P. D. James, amb les seves atmosferes sempre brillants, encara que de vegades les històries acaben per lligar de forma una mica delirant. Un cas de fer novel·les com qui fa xurros és el de Hyggins Clark, que crec que ja ha iniciat una filla seva en el negoci. No entraré en temes de qualitat, en aquest cas són novel·les fetes de forma esquemàtica, però ningú no em pot negar que t’hi enganxes, cosa que, per altra banda, també passa amb els serials televisius més poc inspirats. I no tinc tirada a la novel·la policíaco-històrica, un gènere també en alça que aplega, de fet, dos gèneres. Per exemple, Perry, les seves novel·les victorianes no estan malament però, com sol passar amb la novel·la història, s’escriu sempre des d’una mentalitat presentista i molts detalls, sobretot de mentalitat, resulten anacrònics.
He tingut una certa decepció amb Mankell, l’autor suec. Escriu molt bé i et serveix per a conèixer la realitat del seu país, però les històries no acaben de encaixar. De fet, a la novel·la policíaca -i crec que també a les pelis- no els cal massa, que la història encaixi del tot, potser. Però hi ha dos finals en la narrativa, sigui llegida o contemplada, que sempre m’han decebut: quan la història és un somni o quan els dolents són una secta, cosa que m’ha passat -aquesta darrera- amb un llibre d’aquest autor, que no vull mencionar per si algú l’està llegint i no vol saber el final.
Sobre Christie, una dona molt interessant, per a mi, encara és la reina, malgrat que té de tot i que durant molt de temps se la va menystenir. La ‘moda’ del país, francòfila, prioritzava Simenon, que a mi m’ha avorrit sempre i que, com a persona, era també tot un ‘personatge’. No vull entrar, com he dit, en valoracions de qualitat, sempre subjectives i lligades a les modes i a les prevencions personals. A Espanya també estan sorgint novel·les policíaques força remarcables, com les de Giménez-Barlett i Silva, jo trobo que no són del tot reeixides però es llegeixen bé. A Catalunya hi ha intents, com els de Mínguez, i alguns títols de Pedrolo, és clar, però crec que encara no ha sorgit l’autora o autor que excel·leixi en el gènere.
De resultes de tot això que m’han agafat ganes d’escriure una novel·la policíaca, vaig a intentar-ho. Bons misteris a tothom.
[@more@]
Bon dia, júlia. Jo sóc addicta a en Simenon i al seu comissari Maigret, el del calvados. Fa anys que me’n vaig a dormir amb ell.
Jo també he pensat moltes vegades a escriure una novel·la policíaca, perquè m’apassionen… Però, vols dir que no és molt complicat?
I d’això dels finals que comentes, jo tampoc suporto que tot sigui un somni. És un recurs tan pobre…
Hola de nou, Júlia. Reconec que Simenon és molt repetitiu quan escriu les novel·les de Maigret. El millor Simenon està en les seves altres novel·les, com ara L’home que mirava passar els trens o La ciutat sota la pluja.
Et deixo la meva adreça (la trobaràs a la pàgina d’administració, als comentaris. Si t’ho dic és perquè de vegades no se sap, que es queda allà quan la poses: jo mateixa vaig trigar molt a veure-ho). I et diré què tinc que es pugui llegir. 😉
Penso que la reina és l’Agatha Christie. Les seves novel.les són previsibles, però tenen un encant que dificilment ha estat superat.
La Patricia Highsmith també m’agrada molt inclosa la sèrie sobre el psicòpata Tom Ripley.
Com ja ens tens acostumats, un comentari cenyit i encertat: llàstima que en català no s’hagin donat més casos de gènere negre, em sembla que el brou de cultiu s’hi donava: 23 anys seguits de pujolisme, unes estructures sòcio-econòmiques molt marcades, una gran metròpoli marítima, etc. Aquí, a l’illa de Menorca, hem tingut un cas una mica híbrid en l’escriptor Damià Borràs que ens ha ofert dues obres: El Preu del Marès (Ed. Al-Thor) i Qui la fa, la paga (Ed. la Magrana). No obstant, els dos casos que a mi m’entusiasmen en aquest gènere d’obertura literària són Leonardo Sciascia i Friedrich Dürrenmatt. Un altre dia en faré un tros més llarg… que no em vull menjar tot el post.