Fa alguns dies, per casualitat, vaig veure una mena de debat de passar l’estona, a tv3, sobre les curses de braus. Dues persones d’esquerra republicana, que sembla que han presentat un projecte per eliminar-les, n’estaven en contra, és clar. De l’altra banda, una persona relacionada per via familiar, des de molt temps amb el món taurí, per a mí la persona més moderada, car admetia que era una festa violenta i que creia que s’aniria perdent sense necessitat d’eliminar-la a cop de decret, i un xicot que es va declarar independentista però afeccionat a la cosa.
No hi he anat mai, als toros, ni m’agraden. Però en tot el debat obert per aquesta qüestió, si no es vol ser hipòcrita, cal considerar molts factors, que allà van sorgir. Mentre siguem carnívors, la majoria, tot plegat és ‘quedar bé amb poc gasto’. I jo no sóc vegetariana. Però m’inquieta veure aquests camions amb els pobres porcs apretats, les gallines amb el llum obert dia i nit, o menjar foie sabent com han engreixat les pobres oques. Amb els animals també hi ha racisme, uns es poden matar i altres no, i encara és més dolent si es fa de forma pública i ostensible. Ja sabem quins problemes hi ha amb els correbous de tants pobles catalans…
Ara ja no s’afirma taxativament que les curses són ‘espanyolistes’. Hi ha hagut toreros catalans i una gran afecció, a casa nostra, recordo, al Paral·le, un bar amb una penya dedicada a Bernadó o les incursions de l’enyorat i polifacètic Màrius Cabré en el món taurí. La nostra sensibilitat ha canviat i ara no ens agrada veure patir les bèsties, però com que als escorxadors no les veiem i se’ls carreguen de forma ràpida… Una sagnant revolta popular, en una Barcelona molt més catalana que ara, l’any 1825, es va escalfar i congriar a partir del fet que els toros del Torín van sortir ‘dolents’ i un romanç popular ho recorda.
Una altra activitat que desvetlla sensibilitats es la cacera. Avui, a molta gent, les armes ens desplauen, certament. Però també és veritat que determinades espècies poden arribar a una superpoblació que ens pot causar inconvenients. Per ràdio vaig escoltar fa poc Martí Boada, parlant d’aquest fet i de les seves contradiccions i també dels problemes que ocasionen les armes en unes muntanyes cada dia més visitades per masses turístiques de cap de setmana.
En fi, que el debat no és tan simplista. L’independentista afeccionat a les curses, que vaig veure al debat, estava ofès contra certs continguts del projecte esquerrà-republicà, que al·ludien al fet que la gent que tracta malament els animals tractarà malament les persones febles. Jo també estic en contra, d’aquesta afirmació. Molts nazis estimaven molt i molt les bèsties, no sé quin d’ells era, potser Goering, que no trepitjava ni les formiguetes i tots coneixem gent que estima molt els seus gats i no mouria un dit per ajudar ningú -persona humana, vull dir-. He vist bona gent tractar els animal com jo no ho faria, crec que per una certa tradició rural en la qual les bèsties són només bèsties.
En resum, que les coses no són blanques ni negres i que amb tot això es fa molta demagogia. Recordo aquella magnífica pel·lícula, crepuscular, amb Clift, Gable i Monroe, quan el personatge interpretat per Clark Gable, que havia estat caçador de grans manades de cavalls per a fer-ne menjar per gossos, en adonar-se que queden pocs cavalls i que la noia pateix davant el fet que vol matar-los, comenta: ‘Quan menys és mata més dolent sembla’. Afirmació terrible, que es pot aplicar a animals i persones.
[@more@]
Caram, Júlia, m’acabes de trencar uns quants esquemes… Vaig a pensar-hi una estona.
M’hi afegeixo. Apa, a pensar-hi.