Cada vegada llegeixo o escolto construccions lingüístiques que em semblen més estranyes. Sovint culpem tot plegat de la influència del castellà o de l’anglès, cosa que pot ser, però no pas sempre. En castellà també en llegeixo, de coses rares. No sóc purista i, la veritat, crec que les llengües en contacte, de forma inevitable, acaben prenent-se mots, girs i maneres de dir. En català, tan aviat volem fer servir el mot més allunyat del castellà, per tal que es noti que ho fem bé, com, al contrari, catalanitzem sense venir a tomb mots i construccions, com per exemple allò tan divertit de ‘tinc que anar-hi’ que sona com si tinguéssim l’ocell en qüestió. La cosa, quan es tracta de la conversa normal amb família i amics, més aviat em fa gràcia, al capdavall el llenguatge és un fet viu i voler-lo lligar a normatives és com agafar aigua amb un cistell.
Ara, el que em diverteix més, és el català dels mitjans de comunicació. I hi ha una parauleta a la qual he agafat força mania, es tracta de ‘l’encontre’. Abans es feien ‘trobades’, ‘partits de futbol’, ara tot són encontres. No sé d’on va sortir, la tendència encóntrica, però ha fet fortuna, pel que sembla. Ha fet més fortuna mediàticament que no pas en la vida normaleta de la gent anònima, crec. Tot és encontre, no sé pas en contra de qui o de què…
Mentre sorgeixen dels misteriosos pous dels usos lingüístics coses com aquesta i mentre cada dia neix a la vida un mot acabat amb en -ing per explicar coses que han passat sempre (mobing, bulling…), hem perdut, pels camins de la normativa, castellanismes i mots ‘castissos’, de barri, un tresor colorista de la meva infantesa, com ara l’inefable sacatapus.
Bé, potser tot plegat són manies.
[@more@]
D’on no n’hi ha no en raja; però, quan hom troba un DIP com aquest, sacia del tot la set que duu acumulada.
Un li diu a l’altre: Cap a on anem?.
L’altre respon: Per aquí tu!, que jo tinc que anar-hi.
Ara, ja tenim dos ocells, Júlia.