Sovint, quan vaig i vinc de la feina, veig pels passadissos del tren el doctor Badia i Margarit, que camina en direcció contrària de la meva. Enmig de la multitud, la seva figura es confon amb la massa de persones adelerades que, en la seva gran majoria, en desconeixen la importància. En els darrers anys hi veig poca gent coneguda o important, als transports públics. Crec que viatjar en metro, autobús o tren de rodalies, en hores punta, forniria l’experiència personal de vivències impagables, que podrien donar tema i volum a molts treballs i obres artístiques, però quan una persona agafa volada en algun camp acostuma a viatjar amb cotxe pertot, i sovint en cotxe ‘oficial’. Quan vaig amb algú més, de vegades, li comento qui és aquell senyor elegant, lleugerament encorvat: premi d’honor, lingüista, figura clau de la nostra llengua i dels nostres temps. La persona que m’acompanya contempla amb curiositat l’home gran i silenciós, una eminència, en el sentit més honorable i positiu del mot. Si qualsevol personatge de la televisió més populista travessés l’andana, moltes mirades, somriures i comentaris s’escamparien per damunt seu, de vegades amb força impertinència. Crec que al capdavall, ésser eminència anònima deu tenir, també, incomptables avantatges.
[@more@]
