L’altre dia vaig veure al diari que havia mort Sandra Dee, a l’edat, avui encara matinera, de 63 anys. La gent jove, la majoria, no la deu conèixer, però les senyores com jo, que ja tenim uns quants anyets, vam somiar en moltes ocasions en tenir aquella carona, que ens hauria assegurat, per descomptat, un èxit important a les festes de l’època, amanides amb músiques dels Sírex i dels Mustang -recuperats de nou en el seu revival darrer, fets uns ieiés, encara- i fins i tot del José Guardiola.
He llegit que el divorci de Bobby Darin, un bon cantant, no massa ben plantat, la va sacsejar. Darin va morir jove, molt, abans dels quaranta anys i crec que ara Kevin Spacey farà un biopic sobre aquest músic, cosa que, possiblement, aconseguirà que la vida d’aquesta parella es recordi de nou als mitjans, durant uns instants breus, com tot el que passa a la vida. Jo recordo sobretot a Dee fent de filla de Lana Turner en Imitació a la vida, on tots els actors estaven formidables, Lana Turner inclosa, que va aconseguir en aquella ocasió semblar humana sense despentinar-se. Dee s’enamorava del nòvio de la mare, un impressionant John Gavin, actor que també m’havia enamorat, no sé que haurà estat d’ell. Gavin em va agradar, per damunt de tot a ‘Temps d’estimar, temps de morir’, pel·lícula antibel·licista que ha guanyat qualitat amb el temps i les circumstàncies.
Internet ens permet estendre la nostra tafaneria més enllà de les fronteres de la premsa local del cor. Cercant coses sobre Sandra Dee he retrobat un dels seus partenaires juvenils, Troy Donahue, Parrish per sempre. També es mort. Així és la vida i així són els ídols, persones normals, com nosaltres, amb penes, alegries, malalties i tot el que cal per ésser humà. En pau descansin i que, si n’hi ha, al cel ens poguem veure, menjant crispetes al cinema de l’eternitat.
[@more@]
