No fa massa dies, al suplement de cultura del diari ‘La Vanguardia’ parlaven d’un interessantíssim assaig de Mark Lilla, professor, crec que de Pensament Social, a Chicago, on repassava la fascinació que determinats dictadors de tots els signes han exercit damunt d’intel·lectuals de categoria reconeguda. Aquest fet, inqüestionable, i que sovint és força condemnat quan el personatge ha tingut relacions amb règims de color feixista, és tractat sovint amb molt més de compte i covardia quan el règim és d’esquerres. Una de les frases, que l’article en qüestió remarca, fent referència a aquests intel·lectuals ben peixats, és prou gràfica: "Parapetados en sus escritorios, desarrollaron grandes ideas para explicar el sufrimiento de gente a la que nunca miraron".
Fa poc també hi va haver, al diari Avui, una mena de petita polèmica, a l’entorn d’un article de Isabel Clara Simó. La recuperació de la memòria de la Guerra Civil sembla passar avui, tan sols, pel cantó dels vençuts. És lògic que això passi, després de tant d’oblit, però no pas amb ànim de revenja, sinó d’intentar comprendre fins a quin punt tots podem portar un dictador a dins, com remarca Lilla. El que no em sembla adient és incidir sobre el fet que no cal parlar de les víctimes del bàndol franquista. Sí que cal, i tant! Sobretot quan aquestes víctimes no eren directament responsables de fets condemnables. Personalment, em considero més o menys d’idees esquerranes i progressistes, encara que tot això és prou relatiu, i no m’estranya gens que un règim d’idees nazis faci disbarats de tota mena. El que em dol, de veritat, és que en nom d’un comunisme, d’un anarquisme, d’idees igualitàries que proclamen la llibertat i l’agermanament, es facin els mateixos disbarats. I que intel·lectuals d’aquest caire, com Sartre o Benjamin es deixin arrossegar per aquestes estranyes fascinacions, oblidant el sofriment de gent anònima, que potser no té cap idea clara i que tan sols vol viure en pau. Per això crec que cal donar a conèixer que també hi va haver camps de concentració i tortura i víctimes innocents en el bàndol legal, en el republicà. Altrament, explicarem un conte de bons i dolents, sense matisos, que no farà cap bé, ni tan sols a les víctimes del feixisme. He sentit a gent molt gran comentar que va fer més franquisme l’actuació de determinats escamots de la FAI que no pas les idees de les dretes…
Acabo de llegir ‘El fill de l’acordeonista’, d’Atxaga, molt en la línia d’això que dic, una bona reflexió sobre víctimes i botxins, sobre la memòria i sobre les idees i la necessitat de felicitat personal. Pel meu gust, una mica massa llarg, però molt ben escrit. També, una petita joia, ‘Los disparos del cazador’, de Chirbes, un autor que estic descobrint. Un relat breu sobre els records d’un home que ha triomfat socialment però que sent que no ha aconseguit pràcticament res important i que intenta justificar-se a través de la memòria. I, encara una altra recomanació, Joseph Roth, ‘La tela d’aranya’, terrible història de l’ascensió d’un nazi, enmig d’un món on triomfa la corrupció i on els febles són aixafats sense contemplacions. Fa tremolar pensar que va ser escrit abans de l’èxit del nazisme i abans que l’horror s’acabés d’escampar com una taca d’oli. Avui, a ‘la contra’ de la Vanguardia, he llegit també una entrevista amb Pepe Beúnza, cosa que m’ha fet molta il·lusió i m’ha retornat als anys de joventut. Molt recomanable. A la pregunta sobre si, malgrat ser no violent, hauria mort a Hitler, Beunza respon que no té sentit matar algú que la mateixa societat ha posat a dalt de tot.
[@more@]
