Amb això de la xerrada sobre Pla –per cert, serà el dia 9 de novembre, a la Casa Golferichs, a les set del vespre- m’he mirat el dvd del programa A fondo, amb l’entrevista que li va fer Soler Serrano. No comentaré l’entrevista en concret, Pla és Pla, i diu el que li sembla i vol, però sí que voldria comentar una mica la qualitat d’aquells programes de la televisió de la transició. Admeto que una mica de nostàlgia em pot trair, per això crec que hi hauria d’haver un espai, actualment, on es recuperessin programes oblidats d’aquest tipus, de forma íntegra, per tal de poder valorar la cosa i que el jovent pogués entendre millor el passat i l’abstenció.
Soler Serrano era un locutor que m’atabalava, no em queia simpàtic, vaja. Però amb aquesta sèrie d’entrevistes li vaig perdonar la disbauxa verbal, perdó que ja havia iniciat feia anys, amb la seva actuació l’any de les inundacions. El resultat és que han quedat, per a la posteritat, una sèrie de retrats molt interessants sobre persones importants del segle XX, en molts camps. El mateix va passar amb els Personatges de Montserrat Roig, una col·lecció immillorable d’entrevistes. Els personatges d’avui no tindran tanta sort.
Aquelles entrevistes limitaven els moviments de càmara a primers i mitjos plans. Els entrevistadors s’havien documentat força sobre el protagonista, que era sempre l’entrevistat. El deixaven parlar força, eren respectuosos, escoltaven o semblava que ho feien i les brometes absurdes d’avui, en els programes que semblen seriosos, encara no existien. El cas és que aquelles entrevistes les continuem contemplant amb admiració, són entretingudes, distretes, ben fetes, exemplars. Recordo uns documentals sobre Jacques Brel que vaig veure a Caixafòrum fa alguns anys, hi havia unes filmacions d’aquest tipus, primers i mitjos plans, i el cantant estava immens i no feien falta més filigranes fílmiques.
Ara la televisió hispànica ha fet cinquanta anys i ens han ofert programes descafeïnats, breus i ensopits, sobre l’esdeveniment. Sempre fa gràcia veure el de sempre, els pantalons de campana, els crepats, les musiquetes, al capdavall els que som ja una mica granadets tenim una història personal lligada a la de la tele. Però les poques pinzellades sobre la bona televisió que s’havia fet, en aquells temps, han estat tímides, l’autocrítica, inexistent. Malgrat tot, hem pogut entrellucar algunes perles, també. Programes arrauxats, estripats, atrevits i trencadors, fent-se un forat de sobte en una televisió gris, amb molts matisos, i excepcions notables, com el teatre. He llegit en algun diari que s’ha parlat poc del circuït català, amb motiu d’aquest aniversari, el pobre circuït català que ha acabat sent una pobra ventafocs sense massa futur. Allà, a mes dels programes d’entrevistes, hi havíem vist el Giravolt, teatre, també, –unes magnífiques ‘Lletres Catalanes’ fetes amb pocs mitjans però molt ben resoltes-, programes infantils plens de dignitat, unes primeres sèries distretes, patufetistes potser, però ben escrites, com la del doctor Caparrós, i aquell Vostè pregunta, emblemàtic, amb joies com la intervenció de Pedrolo, que hi va anar perquè li van garantir que podria parlar sense ser censurat.
No vam perdre tan sols la bona televisió, pels camins imprevisibles dels canvis socials. Vam perdre un munt de bones revistes, Destino, Triunfo, Oriflama… Vam perdre el cicle de teatre Cavall Fort, dels matins de diumenge al Romea. Vam perdre la Nova Cançó. Vam perdre la unitat d’uns plantejaments polítics determinats. I una mica la il·lusió, també. Em sembla que era a la pel·lícula Salut i força al canut, on el matrimoni format per Joan Borràs –actor immens que roba totes les escenes de cinema i teatre on apareix- i la seva esposa, que també ho era en la vida real, Carme Molina, anaven a visitar el sexòleg Puigcorbé amb motiu dels seus problemes íntims. La dona manifestava que, quan festejaven, ella s’ho passava tan bé, acaronant-se a fons en el sis-cents de l’època, que pensava ‘si això és de nòvios, com serà de casats’. Doncs de casats, res de res, l’home anava al que anava i prou i la cosa no rutllava. Crec que això m’ha passat amb la televisió, i amb molts aspectes de la vida social i cultural, que pensava, ‘si ara fan això, amb la democràcia, què faran?’. I ja s’ha vist.
Per cert, com és que no passen mai aquesta pel·lícula, per televisió, ni tampoc l’emblemàtica Orgia. N’han perdut les còpies? La filmoteca crec que farà un cicle sobre la transició i en un diari han remarcat aquesta absència, incomprensible, la d’aquella orgia transicional i casolana que acabava amb el Puigcorbé nuet, viatjant en moto per Barcelona. Aquestes absències m’inquieten. Fa anys, molts, i ara no sabria dir si pel mateix circuït català o per la tevetrès dels inicis van fer un cicle de cinema que s’havia rodat o intentat rodar en català durant els anys difícils, pel·lícules que tampoc no he tornat a veure fa molt de temps: Verd Madur, El Judes, Laia, Maria Rosa. On són?
[@more@]
Per vàries raon tenia simpatia al gran Joaquín Soler Serrano, pel seus anuncis a Cascabel, a Ràdio Associació, abans de marxar a Amèrica i pel que va fer durant els aiguats del Vàllès als seixanta.
Per cert, com l’altre dia parlaves del Navarra, ell era un client regular, clar que Ràdio Barcelona està al costat.
Jo enyoro La Clave i en recordo amb emoció la presència d’Olof Palme.
Ai Júlia, m’has deixat com un flam!
Tens tota, tota, tota, la raó. Que no donaria jo ara per aquelles magistrals entrevistes i aquells entrevistadors seriosos i respectuosos, que s’havien après la lliçó de a quí hevien d’entrevistar, que deixaven parlar i no anaven de guai-pocasoltes.
L’època del Destino, etc..Per cert, no et deixis «Cuadernos para el Diálogo». Al Destino i escrivia regularment el teòleg Miret Magdalena, sobre els articles del qual i els de la Oriana Fallaci, jo m’escrivia amb el meu amic Josep, que aleshores era capellà (avui ex)i estava a Roma.
I el meu admirat Brel!
Quina llàstima que l’actual generació no els hagi conegut!
Hi ha un canal del tdt, de tve que passen programes antics, dels seus 50 anys d’història i de vegades em quedo enganxat!
estimats contertulis, o contertulians -com es digui- enhorabona pel tema escollit per comentar, soc de l’opinió que ja és hora de plantejar-se la televisió i els seus continguts amb un enfocament propi de la maduresa intel·lectual. Mal que em pesi que a Tve vulguin jubilar els treballadors als 47 anys, i fer-nos pagar a nosaltres les sucoses pensions amb la suor de les nostres orelles. La televisió, com el pati de l’escola, ha esdevingut una eina educativa descontrolada, on s’admet un nivell excessivament elevat d’incorrecció. No es tracta de convertir-la en una eina del Gran Germà que tot ho vigila, i és impossible abolir-ne completament les expressions desafortunades, però tampoc cal convertir-la en un circ de lleons, on cultivar el mal gust, hàbits, rutines i actituds desencertades. N’hi hauria prou d’intentar rebaixar el nivell d’estupidesa. Amb perdó dels comptables. Només salvaria el programa Redes, en la última dècada. Un programa, ai, d’inspiració científica. I, potser, algun debat del 33, en la línia de La Clave. La resta estan molt bé pel circuit tancat de televisió d’un manicomi, o com a condemna per delictes contra la intel·ligència pública. En definitiva, no ens mereixem aquest tractament televisiu, i ja va sent hora que algun partit polític es preocupi del que realment influeix la població, enlloc de seguir el joc de les audiències analfabetitzades.
No, Júlia, jo mai pagaria per veure la tv!
És del decodificador de la tele digital, això que ens hem de comprar per quan hi hagi l’apagada analògica.
Júlia, no preguntis on són, aquells programes oblidats: són a la panxa del bou!
Gràcies per recordar-nos-els
uix, els he posat bé, els febles?